Aquesta darrera entrada de l’assignatura de Mitjans i Recursos en
el Procés d’Ensenyança-Aprenentatge, la dedicaré a parlar una mica sobre les
polítiques educatives i el procés d’inclusió de les TIC a l’aula.
En un primer lloc, faré referència als múltiples
plans TIC que, amb major o menor èxit, des de la dècada dels 80 han anat
sorgint al llarg dels anys, per a poder satisfer la necessitat que ha nascut de
dotar als centres educatius de recursos tecnològics necessaris i oferir una
formació del professorat. És a dir, les noves tecnologies han fer una gran
evolució i han adquirit un paper indispensable per a la nostra vida real, cosa
que ha implicat que l’educació necessités aquest canvi per a poder oferir, des
del meu punt de vista, un procés d’ensenyança-aprenentatge complet.
Aquesta evolució, ha anat passat al llarg dels
anys per diferent plans TIC com poden ser: Projecte Àbaco (1980), Projecte
Atenea (1985), PNTIC (1991), Elearning2000 (2000), Plan Info XXI (2001),
Progama España.es – Educacion.es (2003),... entre altres. Com he pogut
observar, han sigut molts els plans que han anat passat al llarg del temps,
però com ja he dit abans, les mesures que intentaven dur a terme no han set
sempre exitoses i/o efectives. Des del meu punt de vista, això ha pogut estar
degut a que moltes d’elles eren abolides molt precoçment o també a que, les
unes amb les altres no tenien ni coherència ni cohesió. Però, el fet de que les
TIC estiguin tant presents en la nostra societat, fa que sigui de vital
importància que sigui incloses en el nostre sistema educatiu. Doncs per aquest
darrer fet, és necessari que els educadors i els centres educatius siguin
conscients d’aquesta necessitat i tinguin els recursos i les habilitats
tecnològiques.
Per això, la empresa Apple va realitzar una
investigació que va donar peu al Projecte Apple Classroom of Tomorrow (ACOT) en
el qual s’afirma que és necessari de temps (de cinc a tres anys), recursos i la
formació necessària del professorat per a que finalment duguin a terme una
innovació de les TIC en l’educació. Però, per arribar fins aquesta inclusió de
les TIC els docents passen per cinc fases:
- Accés: dotació de recursos necessaris per a poder accedir a les noves tecnologies.
- Adopció: fan el mateix que farien si no tinguessin les TIC. És a dir, innovació 0.
- Adaptació: és el mateix que l’adopció tot i que en aquests cas, la productivitat augmenta.
- Apropiació: s’experimenten noves formes que sense la tecnologia no serien possibles. En aquesta fase ja hi ha un nivell d’innovació més elevat.
- Innovació: s’utilitza la tecnologia de una manera que ningú l’hauria emprat abans. És a dir, hi ha un grau d’innovació molt elevat, juntament amb un ús creatiu. Tot i que aquesta fase seria la ideal per al procés d’ensenyança-aprenentatge, la majoria dels docents no hi arriben.
Aquestes fases, les podem veure en el següent vídeo on
en Jordi Adell en una de les seves conferències parla sobre la competència
digital que seria necessari que els mestres tinguessin.
Com he pogut veure, per a que els docents
pugui dur a terme una educació de qualitat han de desenvolupar el coneixement multidisciplinar
de la metodologia TPACK la qual el docent coneix i sap ensenyar la seva
disciplina utilitzant les tecnologies.
Aquest és un esquema que tinc en els meus
apunts, on es pot veure com es combinen
sis coneixements donant com a resultat el coneixement tecnològic pedagògic
disciplinar (TPACK). I just baix, un vídeo també de Adell on parla sobre aquest model pedagògic.
En definitiva, no sols és necessari que hi
hagi polítiques educatives efectives i una dotació de recursos per a tenir
accés a les TIC, sinó que és ben important que el professorat tingui la
capacitat d’emprar aquests recursos i tingui l’actitud adequada a l’hora d’emprar
les TIC i arribar a la fase d’innovació i així poder dur a terme un bon procés d’ensenyança-aprenentatge
i formar per aprendre tota la vida.
